Després de la volta al món amb el “Fortuna Ligths” decideixo que és el moment per llençar-me a un projecte de navegació en solitari. Què millor que començar per la Mini Transat, una travessia en solitari a l’Atlàntic en velers de 6,5 metres. En aquell moment al nostre país ningú sabia què era la Mini Transat i encara menys els navegants sabien què era un 6,50 (els velers de la Mini Transat). Com a operari i aprenent, construeixo jo mateix el veler a Sabadell dins la nau industrial del Ramón Barqué. Al costat del meu petit Mini s’hi construïen lavabos de tren i les primeres pales d’aerogenaradors dissenyades per Ecotècnia. El 1987 no existia ni internet ni els telèfons mòbils. Tampoc existia el seguiment via satèl·lit dels participants a la regata. Només es sabia la posició dels qui podien contactar amb un dels velers de seguiment a alta mar. Vaig fer aquesta travessia en el més complet anonimat i poca gent en el nostre país ho va seguir. La 1ª etapa, des de la Bretanya francesa fins a Canàries la vaig fer sense pilot automàtic. Obligat a portar el timó de forma quasi continuada vaig arribar tan esgotat a Las Palmas que veia i parlava amb amics meus a coberta. Quedar classificat més enllà del 30 em va esperonar per fer una 2ª etapa diferent. Vaig aconseguir un pilot electrònic que funcionés i vaig arribar a Martinica en 5ª posició després d’haver anat en certs moments de la travessia en primer lloc de la flota.